Molts anys portem capcots, molts anys de vassallatge a les nostres esquenes, el nostre poble només fa que arrossegar sofriment i unes pesades cadenes que cada dia ens lliguen més fort.
Qui ens havia de dir però que qui posaria el candau més ben collat a aquestes cadenes serien els líders d'un partit que es diu independentista. Quina tristor. Si més no encara ens queda la dignitat d'alguns.
Fa poc es va realitzar l'acte constituent de "Reagrupament.CAT", un moviment que vol tornar la dignitat perduda a ERC, tenen tot el meu suport ja que n'hi ha molts que esperem alguna iniciativa com aquesta ja fa temps, farts de pactisme amb ESPANYA. Quin poble es tan mesell per pactar amb els seus enemics???
Us poso el manifest de l'Auditori, per que opineu:
1.- De l’ascensió a la davallada ·
- S’ha estroncat l’onada que impel·lia Esquerra Republicana de Catalunya cap a l’hegemonia política al Principat de Catalunya. A les eleccions municipals de 2003 va obtenir 414.549 vots (gairebé el doble que en la convocatòria anterior), que es convertien en 544.324 uns mesos després a les eleccions al Parlament de Catalunya i esdevenien 638.902 a les eleccions a “Cortes Españolas” del 2004. La tendència s’ha invertit: a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2006 els vots es reduïen a 416.355 i a les eleccions municipals a 334.771.
- Per rellançar el projecte d’ERC és imprescindible la convocatòria d’un Congrés extraordinari que rectifiqui l’estratègia seguida en els darrers anys i esculli una nova direcció. Si el conjunt de militants no corregim la línia política de l’actual direcció, la caiguda serà encara més greu a les properes eleccions estatals
- El resultat final del procés d’aprovació del nou Estatut d’autonomia és la causa principal de l’abisme que s’ha obert entre la ciutadania i els partits polítics catalans, que demostra els altíssims índexs d’abstenció de les darreres convocatòries a les urnes i que afecta ERC de manera especial, a causa de la incapacitat de la direcció de fer coexistir una pràctica política coherent i conseqüent amb la ideologia del partit. L’Estatut d’autonomia del 2006 ha fracassat perquè no ha resolt cap de les grans qüestions per a les quals es va redactar: el reconeixement de Catalunya com a nació, l’espoli fiscal i l’augment substancial i el blindatge de les competències de la Generalitat. El fracàs de l’Estatut demostra que el problema de Catalunya és la Constitució espanyola del 1978 i el règim autonòmic que en deriva, la seva monarquia postfranquista, el seu poder judicial i, en definitiva, les seves principals institucions, dissenyades per imposar una concepció jacobina de l’Estat espanyol.
- El grup inicial del que serà Reagrupament.Cat (RCat) va néixer arran del desconcert en el procés estatutari dels màxims líders d’ERC. El manifest “ERC: LA MILITÀNCIA HA DE TORNAR A PARLAR” de juny del 2006 va ser la seva acta de naixement. S’hi denunciava la manca de direcció estratègica d’ERC, la màxima expressió de la qual és l’actitud davant de l’Estatut pactat entre Artur Mas i Rodríguez Zapatero. Es va passar del “sí crític” que defensaven molts dirigents al “nul polític” que va aprovar l’Executiva Nacional, fins que, finalment, les bases del partit, esperonades per la gran manifestació del 18-F, van desautoritzar la direcció i van imposar el “no” a les assembles territorials, malgrat que, després del pronunciament de les bases, l’abstenció dels parlamentaris d’ERC a Madrid permetia que el Senat aprovés l’Estatut retallat.
- El manifest d’Almoster demanava una nova estratègia i la celebració d’un Congrés extraordinari per a debatre-la abans de les eleccions al Parlament per corregir una trajectòria que ens abocava al desastre. No es va fer cas d’aquesta demanda i es van perdre 127.969 vots respecte el 2003. La lectura d’aquests resultats per part de la direcció va tornar a ser errònia: els dirigents d’ERC van minimitzar la pèrdua de vots i van remarcar que només s’havien perdut dues actes de diputat.
- La direcció d’ERC va pactar a velocitat de vertigen un govern amb el PSC-PSOE, sota la presidència de José Montilla, que havia estat severament castigat per l’electorat. Es va obviar que José Montilla havia defensat i votat al Congrés de Diputats totes les retallades contra l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya
- Aquesta decisió de tanta transcendència es va fer sense consultar les Assemblees territorials com s’havia fet en el cas de l’Estatut. La direcció començava a témer la democràcia militant.
- A començaments del 2007 l’exconseller Joan Carretero va denunciar aquest cop de mà de la direcció d’ERC i les primeres setmanes del nou govern Montilla en l’article titulat “ERC, de planeta a satèl·lit” publicat, en dues parts, al diari “Avui”. Carretero va mostrar com les raons adduïdes per la direcció d’ERC per justificar el govern Montilla (”patriotisme social”, “pluja fina”) eren una profunda equivocació. La idea de substituir el PSC a llarg termini com a partit de referència de l’esquerra catalana, nacionalitzant-lo alhora, era una quimera. El resultat era el contrari: els dirigents d’ERC cada vegada eren més colonitzats mentalment pels arguments tradicionals de l’entorn socialista. Els resultats electorals mostren com aquesta estratègia no només no afegeix antics votants socialistes a les nostres candidatures, sinó que, progressivament, provoca la desafecció dels que ja ens havien votat.
- El passat mes de febrer, alguns dels signants del manifest d’Almoster van impulsar RCat com a corrent intern d’Esquerra Republicana de Catalunya. Es va redactar la “Declaració Fundacional” i es va obrir una pàgina web. L’èxit ha estat notable i centenars de militants i milers de simpatitzants s’hi han adherit. La proximitat de les eleccions municipals va fer que RCat congelés les seves manifestacions públiques perquè molts dels seus membres estaven ocupats en guanyar-les per a ERC.
- Els mals resultats d’ERC i la lectura triomfalista que en va fer la direcció van ser la causa que el grup promotor de Reagrupament.Cat reclamés, novament, la convocatòria d’un Congrés extraordinari d’ERC a la tardor, abans de les eleccions a les “Cortes Españolas”.
2.- Una altra estratègia és imprescindible
- RCat creu fermament que rellançar el nostre partit és possible. És possible recuperar la confiança dels centenars de milers de votants i fer avançar la nostra nació cap al seu alliberament nacional, que és l’escenari que millor garanteix el progrés social del poble català. Però cal canviar la línia política que ens aboca a esdevenir satèl·lits del PSC. ERC, amb l’esforç de tots i la direcció actual, però amb un missatge fresc, desacomplexadament sobiranista i ben diferenciat tant de CIU com del PSC, va aconseguir la implantació a tot el territori dels Països Catalans i més de 650.000 vots. Però no ha estat a l’altura necessària per administrar aquesta confiança, i l’abandonament sobtat del discurs que ens va portar als nostres millors resultats ha fet que, en molt poc temps, el signe de la tendència electoral hagi canviat radicalment. Abans que la situació electoral esdevingui encara més complicada, doncs, cal canviar el discurs i l’estratègia.
- RCat presentarà al Congrés Extraordinari si se celebra (o en el seu cas a la Conferència Nacional) una proposta de nova estratègia que recuperi un perfil propi per al nostre partit. Esbossem alguns d’aquests punts :
- S’ha estroncat l’onada que impel·lia Esquerra Republicana de Catalunya cap a l’hegemonia política al Principat de Catalunya. A les eleccions municipals de 2003 va obtenir 414.549 vots (gairebé el doble que en la convocatòria anterior), que es convertien en 544.324 uns mesos després a les eleccions al Parlament de Catalunya i esdevenien 638.902 a les eleccions a “Cortes Españolas” del 2004. La tendència s’ha invertit: a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2006 els vots es reduïen a 416.355 i a les eleccions municipals a 334.771.
- Per rellançar el projecte d’ERC és imprescindible la convocatòria d’un Congrés extraordinari que rectifiqui l’estratègia seguida en els darrers anys i esculli una nova direcció. Si el conjunt de militants no corregim la línia política de l’actual direcció, la caiguda serà encara més greu a les properes eleccions estatals
- El resultat final del procés d’aprovació del nou Estatut d’autonomia és la causa principal de l’abisme que s’ha obert entre la ciutadania i els partits polítics catalans, que demostra els altíssims índexs d’abstenció de les darreres convocatòries a les urnes i que afecta ERC de manera especial, a causa de la incapacitat de la direcció de fer coexistir una pràctica política coherent i conseqüent amb la ideologia del partit. L’Estatut d’autonomia del 2006 ha fracassat perquè no ha resolt cap de les grans qüestions per a les quals es va redactar: el reconeixement de Catalunya com a nació, l’espoli fiscal i l’augment substancial i el blindatge de les competències de la Generalitat. El fracàs de l’Estatut demostra que el problema de Catalunya és la Constitució espanyola del 1978 i el règim autonòmic que en deriva, la seva monarquia postfranquista, el seu poder judicial i, en definitiva, les seves principals institucions, dissenyades per imposar una concepció jacobina de l’Estat espanyol.
- El grup inicial del que serà Reagrupament.Cat (RCat) va néixer arran del desconcert en el procés estatutari dels màxims líders d’ERC. El manifest “ERC: LA MILITÀNCIA HA DE TORNAR A PARLAR” de juny del 2006 va ser la seva acta de naixement. S’hi denunciava la manca de direcció estratègica d’ERC, la màxima expressió de la qual és l’actitud davant de l’Estatut pactat entre Artur Mas i Rodríguez Zapatero. Es va passar del “sí crític” que defensaven molts dirigents al “nul polític” que va aprovar l’Executiva Nacional, fins que, finalment, les bases del partit, esperonades per la gran manifestació del 18-F, van desautoritzar la direcció i van imposar el “no” a les assembles territorials, malgrat que, després del pronunciament de les bases, l’abstenció dels parlamentaris d’ERC a Madrid permetia que el Senat aprovés l’Estatut retallat.
- El manifest d’Almoster demanava una nova estratègia i la celebració d’un Congrés extraordinari per a debatre-la abans de les eleccions al Parlament per corregir una trajectòria que ens abocava al desastre. No es va fer cas d’aquesta demanda i es van perdre 127.969 vots respecte el 2003. La lectura d’aquests resultats per part de la direcció va tornar a ser errònia: els dirigents d’ERC van minimitzar la pèrdua de vots i van remarcar que només s’havien perdut dues actes de diputat.
- La direcció d’ERC va pactar a velocitat de vertigen un govern amb el PSC-PSOE, sota la presidència de José Montilla, que havia estat severament castigat per l’electorat. Es va obviar que José Montilla havia defensat i votat al Congrés de Diputats totes les retallades contra l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya
- Aquesta decisió de tanta transcendència es va fer sense consultar les Assemblees territorials com s’havia fet en el cas de l’Estatut. La direcció començava a témer la democràcia militant.
- A començaments del 2007 l’exconseller Joan Carretero va denunciar aquest cop de mà de la direcció d’ERC i les primeres setmanes del nou govern Montilla en l’article titulat “ERC, de planeta a satèl·lit” publicat, en dues parts, al diari “Avui”. Carretero va mostrar com les raons adduïdes per la direcció d’ERC per justificar el govern Montilla (”patriotisme social”, “pluja fina”) eren una profunda equivocació. La idea de substituir el PSC a llarg termini com a partit de referència de l’esquerra catalana, nacionalitzant-lo alhora, era una quimera. El resultat era el contrari: els dirigents d’ERC cada vegada eren més colonitzats mentalment pels arguments tradicionals de l’entorn socialista. Els resultats electorals mostren com aquesta estratègia no només no afegeix antics votants socialistes a les nostres candidatures, sinó que, progressivament, provoca la desafecció dels que ja ens havien votat.
- El passat mes de febrer, alguns dels signants del manifest d’Almoster van impulsar RCat com a corrent intern d’Esquerra Republicana de Catalunya. Es va redactar la “Declaració Fundacional” i es va obrir una pàgina web. L’èxit ha estat notable i centenars de militants i milers de simpatitzants s’hi han adherit. La proximitat de les eleccions municipals va fer que RCat congelés les seves manifestacions públiques perquè molts dels seus membres estaven ocupats en guanyar-les per a ERC.
- Els mals resultats d’ERC i la lectura triomfalista que en va fer la direcció van ser la causa que el grup promotor de Reagrupament.Cat reclamés, novament, la convocatòria d’un Congrés extraordinari d’ERC a la tardor, abans de les eleccions a les “Cortes Españolas”.
2.- Una altra estratègia és imprescindible
- RCat creu fermament que rellançar el nostre partit és possible. És possible recuperar la confiança dels centenars de milers de votants i fer avançar la nostra nació cap al seu alliberament nacional, que és l’escenari que millor garanteix el progrés social del poble català. Però cal canviar la línia política que ens aboca a esdevenir satèl·lits del PSC. ERC, amb l’esforç de tots i la direcció actual, però amb un missatge fresc, desacomplexadament sobiranista i ben diferenciat tant de CIU com del PSC, va aconseguir la implantació a tot el territori dels Països Catalans i més de 650.000 vots. Però no ha estat a l’altura necessària per administrar aquesta confiança, i l’abandonament sobtat del discurs que ens va portar als nostres millors resultats ha fet que, en molt poc temps, el signe de la tendència electoral hagi canviat radicalment. Abans que la situació electoral esdevingui encara més complicada, doncs, cal canviar el discurs i l’estratègia.
- RCat presentarà al Congrés Extraordinari si se celebra (o en el seu cas a la Conferència Nacional) una proposta de nova estratègia que recuperi un perfil propi per al nostre partit. Esbossem alguns d’aquests punts :
A) PODER POLÍTIC PER AFRONTAR LES AMENACES A LA NACIÓ CATALANA
- La premissa de la nova política d’ERC ha de ser combatre la imatge triomfalista del país que difonen els partits majoritaris. Perquè la realitat no és aquesta. Perquè porta al cofoisme i el conformisme del nostre poble. Contra la imatge d’un país satisfet que omple els restaurants i col·lapsa les autopistes el cap de setmana, ERC ha de ressaltar que la nació catalana pateix les amenaces més greus de tota la història a la seva identitat nacional. Les pitjors conseqüències de la globalització econòmica, com ara les deslocalitzacions i les condicions precàries de molts llocs de treball, els nous mitjans audiovisuals que marginen la llengua catalana, la immigració massiva i descontrolada, els desequilibris territorials, l’especulació urbanística, els preus de l’habitatge i les agressions al medi ambient, el fracàs escolar…són realitats que la visió triomfalista amaga.
- RCat denuncia que la direcció actual d’ERC s’ha empeltat d’aquesta visió triomfalista, no fa res per redreçar-la, i en ocasions contribueix per acció o per omissió d’aquesta política. RCat no propugna un discurs catastrofista, però sí que afirma que només la consciència de les greus amenaces que planen sobre el nostre futur com a nació pot despertar les consciències adormides del nostre poble i generar l’energia col·lectiva imprescindible per al redreçament nacional. Aquest passa, inel·ludiblement, per l’augment del poder polític real de Catalunya i l’afebliment del de l’Estat espanyol al nostre país, que juga contra tots els interessos fonamentals de Catalunya (política fiscal, infraestructures i desenvolupament econòmic, cultura i llengua, reconeixement internacional…).
B) “CONFLICTE AMB L’ESTAT” CONTRA “DESENVOLUPAMENT DE L’ESTATUT”
- L’eix estratègic central d’un partit independentista com ERC ha de ser el reconeixement i l’exercici del dret d’autodeterminació. RCat constata el fracàs del nou Estatut i la incapacitat del marc constitucional vigent per afrontar els gravíssims problemes que ens afecten com a nació industrial, avançada socialment i culta. Aquesta estratègia de confrontació amb l’Estat espanyol és contrària a la política de “desplegament de l’Estatut” que propugna la direcció actual del partit i que és el principal objectiu programàtic del govern de la Generalitat, que ens aboca a la supeditació política al PSOE.
- L’estratègia de la “pluja fina” no ha funcionat enlloc. No existeix la “via administrativa a la independència”. Al segle XX més d’un centenar de nacions van assolir un estat propi, unes de manera pacífica, altres amb campanyes de desobediència civil i altres amb guerres d’alliberament nacional. Però no hi ha cap exemple d’assolir la independència per la bona gestió d’instàncies administratives. La pròpia història de Catalunya ens mostra que la Generalitat del 1931 no va procedir de l’ampliació de competències de la Mancomunitat, sinó de l’acció rupturista del president Macià. I això que la Mancomunitat va tenir una administració d’un alt nivell d’excel·lència.
- Això no vol dir que, com diu en el seu punt 3r la declaració fundacional de RCat, no s’hagin de gestionar “de forma eficient i rigorosa les competències que els representants d’ERC al govern [i a qualsevol altra administració pública, afegim ara] tenen encomanades”. Encara és més pervers que els nostres dirigents hagin acceptat el missatge subliminal que independentisme i bona gestió siguin conceptes incompatibles, en optar pel segon acceptant la postergació del primer. Nosaltres reiterem aquí que independentisme i bona gestió no han de ser conceptes antagònics sinó complementaris. No es pot gestionar bé allò que no es considera com a propi de la nació.
- Posar el conflicte amb l’Estat espanyol com eix bàsic de l’acció política és l’alternativa a la política implantada per Jordi Pujol en els seus 23 anys al capdavant de la Generalitat de Catalunya. CIU acceptava la Constitució i l’Estatut i només tenia reclamacions administratives, que es resolien amb la política de “peix al cove”. Els diputats i senadors nacionalistes a Madrid tenien reservat el paper de “lobby de la Generalitat”, de defensors de les seves competències i pressupostos. Però mai es van plantejar accions polítiques destinades a deslegitimar l’essència mateixa del règim monàrquic postfranquista. L’estratègia que proposa l’actual direcció d’ERC i el govern de la Generalitat de limitar-se al “desenvolupament del nou Estatut” representa seguir el mateix esquema.
- Enfront d’aquesta línia política RCat sosté que ERC ha de retornar a la confrontació política amb l’Estat. Cal adaptar als nostres dies l’exemple dels partits catalanistes entre el 1901 i el 1931, quan es van succeir moviments com la Solidaritat Catalana, l’Assemblea de Parlamentaris, o la retirada de tots els diputats i senadors. Al final d’aquests trenta anys ERC va proclamar la República Catalana. També el 1977 les forces polítiques democràtiques de Catalunya van recuperar l’Assemblea de Parlamentaris, combinada amb la gran manifestació de l’Onze de Setembre.
- Internacionalitzar el plet nacional català. L’opressió nacional catalana no es pot reduir a un problema intern espanyol. L’Estat espanyol no ens reconeix com a nació perquè fa una interpretació restrictiva de la legislació internacional sobre aquests casos. Cal estudiar en profunditat les possibilitats de portar el conflicte català a les instàncies internacionals (UE, ONU…) seguint exemples de casos semblants als de Catalunya. Aquesta política contrasta amb les “visites diplomàtiques” a països estrangers dels nostres dirigents, organitzades d’acord amb les ambaixades espanyoles, acompanyades a tota hora de la bandera borbònica.
- Coordinar-nos amb totes les forces que reclamen el dret a l’autodeterminació de les altres nacions ibèriques i europees és un altre puntal d’una política rupturista. Però fer-ho molt millor que fins ara, debatent i arribant a una estratègia comuna i una unitat d’acció a mitjà termini.
C) “PARTIT DE GOVERN” CONTRA “PARTIT DE CÀRRECS”
- El manifest “ERC: La militància ha de tornar a parlar” va assenyalar l’”obsessió malaltissa” per mantenir-se en el govern com la causa principal de la deriva estratègica d’ERC. Aquesta denúncia no significa que RCat proposi una estratègia que converteixi Esquerra Republicana en un partit d’actituds testimonials. RCat vol impedir que ERC es converteixi en un “partit de càrrecs” en el que “proliferin situacions de privilegis personals difícilment justificables”, com remarcava el manifest esmentat.
- Un “partit de govern” es caracteritza per tenir unes comissions sectorials i altres instàncies d’elaboració de pensament teòric i de continguts programàtics potents i ben estructurades,. Aquestes han d’elaborar el marc teòric, polítiques a llarg termini i aplicacions concretes en tots els àmbits de govern: política social i econòmica, medi ambient, política territorial i urbanisme, ensenyament, recerca i innovació, cultura i mitjans de comunicació, etc. Aquestes polítiques han de ser clarament identificables respecte a les dels altres partits. Aquest conjunt de propostes i d’equips fa un “partit de govern”, tant si està al poder com si està a l’oposició.
- Per contra, un “partit de càrrecs” és una formació que està a l’espera d’una conjuntura favorable per accedir al poder. Normalment són forces minoritàries que ocupen un espai polític que els permet pactar amb partits majoritaris de signe diferent. No els cal treballar els programes que els distingeixin dels altres. En el moment de formar un govern de coalició, un “partit de càrrecs” centra les negociacions a acaparar poder i tant li fa ocupar una àrea com una altra. Darrera de cada dirigent d’aquest tipus de forces hi ha una sèrie de militants “fidels” que esperen ocupar algun càrrec de confiança, no pas per la seva competència en el tema del que es responsabilitza, sinó per la seva lleialtat personal al dirigent.
D) UN PARTIT QUE ES CONSTRUEIX DES DE LA BASE.
- Tots aquests canvis en la línia estratègica del nostre partit han de repercutir en el seu funcionament intern. El cinquè punt de la Declaració Fundacional d’RCat reclama mantenir un model de partit assembleari que es construeix des de la base, que impedeixi les temptacions d’allunyar el partit del seus principis polítics bàsics i de la seva militància.
- Perquè les coalicions de govern no puguin diluir el nostre perfil ideològic i polític, RCat creu necessari separar els màxims càrrecs executius del partit de tota responsabilitat institucional.
- Superada (al Principat de Catalunya) Com un pas més de la fase d’implantació territorial, ERC hauria de recuperar la seva tradició de casals i ateneus republicans.
- Impulsar el creixement de les sectorials ha de ser la prioritat del nostre partit un cop assolida pràcticament la implantació arreu del Principat i a cada cop més comarques de la resta dels Països Catalans. En les grans àrees metropolitanes on la nostra implantació és més feble, la potenciació del treball sectorial és fonamental.
CRIDA A LA MILITÀNCIA
- Redreçar Esquerra Republicana de Catalunya és possible i depèn només de nosaltres, dels militants. Està en perill no només el nostre partit, abocat per la línia política que impulsa l’actual direcció a un horitzó, si més no, preocupant. També està amenaçada la nostra nació, desconcertada davant les grans transformacions mundials, ofegada pel poder d’un Estat contrari als nostres interessos essencials, i mancada d’un lideratge ferm. Només Esquerra Republicana de Catalunya pot oferir-li l’horitzó de futur que necessita, la independència nacional.
- Militants d’ERC, siguem conscients de la gran responsabilitat que tenim vers el nostre poble i posem-nos en marxa per redreçar el nostre partit. En els moments més difícils i de més dubtes tinguem sempre presents les paraules del President Companys: “tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”.
Barcelona, 30 de juny de 2007
No hay comentarios:
Publicar un comentario